El darrer tram es desenvolupa al cor d’un paisatge de mitjana muntanya, en un terreny cada cop més emboscat. Una última pujada prou llarga ens mena fins a Sant Julià de Saltor, seguida d’una baixada més o menys gradual, un “picat” progressiu fins a Ripoll que tanca l’etapa i la ruta.
Bruguera
Llogaret més important del terme municipal de Ribes de Freser, era municipi fins a mitjan segle XIX. Situat al peu del vessant occidental de la muntanya del Taga, a la capçalera de la riera de Bruguera, afluent del Freser.
Bruguera constitueix un grup de masies i de cases rurals, distribuïdes al voltant de l’església parroquial. Aquesta és una configuració representativa d’un passat agrícola i ramader prou significatiu i molt antic. Així, l’església romànica de Sant Feliu i el seu massís campanar de torre, ja esmentada el 1092, engrandida i transformada al segle XVIII com moltes esglésies de la comarca en aquesta època, n’és el patrimoni edificat principal.
El microclima de Bruguera, més càlid que a la resta de la vall, ha permès l’existència del conreu d’alguns tipus de fruiters que no són comuns a la vall.
Origen del nom: “Bruguera” deriva del llatí vulgar brucaria, i designa en català una mata de bruc, indicant-ne l’abundància en aquest indret.
Sant Julià de Saltor
Antiga parròquia agregada al municipi d’Ogassa, conegut per l’explotació de mines de carbó de pedra, ara clausurades. Situada al peu del Puig de Sant Amand, a la part alta del Torrent de can Maiols, al sector de ponent del terme.
El lloc de Saltor, molt antic, ja pertanyia el 890 al monestir de Ripoll. L’església (primitivament del segle XI), amb volta romànica i un petit campanar de torre, oberta i abandonada, es troba unida a la rectoria que el Club Excursionista Pirinenc de Ripoll va convertir en refugi de muntanya el 1959. Antigament, Sant Julià de Saltor no era únicament un centre religiós, sinó que els seus feligresos es reunien en assemblees per tractar els afers que afectaven tot el terme. De la mateixa manera, el Castell medieval de Pena, que coronava el Puig de Sant Amand veí, era aleshores el centre històric de la rodalia.
Origen del nom: “Saltor” derivaria de la suma entre el basc sintçorr i el llatí saltus que són gairebé sinònims, designant un lloc muntanyós, escarpat i emboscat.
Ripoll
“Entre el secà i l’aiguamoll, com la vila de Ripoll entremig de dues aigües”. Canigó, Cant VI – Jacint Verdaguer
Aquí acaba el Camí dels Orígens que enllaça les comarques del Conflent i del Ripollès. Capital de comarca, a l’aiguabarreig muntanyós dels rius Ter i Freser, Ripoll és una vila-cruïlla amb un passat molt ric i emblemàtic de la història de Catalunya: se la considera com un dels bressols del país, centre neuràlgic de l’anomenada Catalunya Vella, la Catalunya medieval dels orígens. La vida pagesa i la ramaderia d’una banda, i la
indústria del ferro, les fargues catalanes, d’una altra, l’han dotada d’un patrimoni etnogràfic més que notable.
El comte Guifré el Pilós, figura tutelar compartida per les comarques agermanades del Camí dels Orígens, nascut a Rià i enterrat a Ripoll, va fundar en aquesta vila, l’any 879, el Monestir Santa Maria que guarda la seva tomba. L’edifici, mostra molt rellevant de l’art romànic català, va arribar a la màxima esplendor en mans de l’Abat Oliba, que també
dirigia Sant Miquel de Cuixà al Conflent. El monestir destaca especialment per la seva portalada del segle XII, també coneguda com la “Bíblia en pedra”, per representar diferents escenes i personatges bíblics (Moisès, els reis David i Salomó, els profetes Jeremies i Daniel). S’ha presentat candidatura perquè la portalada es declari patrimoni mundial de la UNESCO.
Origen del nom: “Ripoll” derivaria del llatí Rivus populorum (riu de pollancres) o Rivus pollens (riu puixant).
