El segon tram arrenca amb una pujada gradual (s’hi afegeix una petita baixada suau) fins al coll de Fins; continua amb un llarg segment de ritme més sostingut que puja fins al coll de Mantet, un tram amb un desnivell important que requereix un bon nivell físic.
Coll de fins
A la cruïlla de camins entre Saorra-Torèn, Escaró i Pi de Conflent, entre la vall de la Rotjà i el massís de Tres Esteles, el coll de Fins (897 m) ofereix una vista privilegiada sobre el vessant nord-occidental del Canigó.
Si bé la fruita -especialment la poma- és el producte estrella de la zona, l’activitat minera sempre ha estat molt important aquí. A Saorra, a Torèn i a Escaró, les mines de ferro, ja testimoniades en època romana, van alimentar les tradicionals fargues catalanes fins al segle XIX. Als anys 60, l’explotació del ferro va cessar, i la va substituir la de la fluorita, molt mecanitzada i de producció intensiva, també exhaurida avui dia. Damunt el sector de les Costes, trobem un vestigi remarcable de l’explotació minera: una construcció
que abriga un tambor, un cilindre giratori de mida notable sobre el qual s’enrotlla un cable que permetia el transport del mineral per la muntanya.
Origen del nom: “Fins” deriva del llatí finis (límits), i designa un lloc amb fites que delimiten diferents territoris.
Pi
Municipi conflentí que forma la part més alta de la vall de la Rotjà, estesa entre el Pla Guillem, el massís del Costabona, el Pla Segalar i el Tres Esteles. El coll de Mantet li permet comunicar amb el poble veí. La major part del terme és reserva natural d’ençà del 1984.
Tradicionalment, la superfície agrícola es compon majoritàriament de farratges i, sobretot, de pastures, ja que la ramaderia fou durant molt de temps l’activitat bàsica del
poble. La “Festa del Paller” ho celebra cada mes de juliol. Lligams pastorals històrics amb la vall de Camprodon, especialment els pobles de Molló i de Setcases, fan que el bestiar del Ripollès és portat cada any a estiuar a Pi per aprofitar-hi les pastures. Molts camins ramaders, o de traginers, també van esdevenir camins de llibertat per a republicans catalans i espanyols fugint de les tropes franquistes el 1939.
Origen del nom: ”Pi” deriva probablement de pino (ell mateix derivat del llatí pinus, “pi”), el nom d’un terratinent del terme al segle X.
Mantet
Poblet de l’Alt Conflent a la vall de capçalera del riu de Mantet, tancada pel circ muntanyós format pels pics de l’Orri i de Ribes Blanques, per la Serra Gallinera i el pic de la Dona. Al terme, la Portella de Mantet (2.478 m) permet la comunicació entre la reserva natural de Mantet i el Parc natural de les capçaleres del Ter i del Freser.
Tradicionalment, l’agricultura i la ramaderia han constituït l’activitat predominant del municipi. El dret català dels orígens, conformat pels medievals “Usatges de Barcelona”
-aplec de normes jurídiques que permeten l’ús, per a les necessitats quotidianes i pageses, de l’aigua, dels boscos, dels camins i de les pastures per part dels habitants-, encara hi és vigent avui dia. I mai no ha conegut frontera: pastors i famílies de banda i banda sempre han mantingut relacions estretes i compartides activitats, en virtut d’aquest dret comú.
Origen del nom: “Mentet” deriva del llatí mentetum (lloc plantat de menta). També podria tenir un origen més arcaic, d’un mot pirinenc que significa “passatge”.
