El primer tram conflentí es desenvolupa en un terreny bastant obert, excepte uns quants segments amb boscos, i es compon de pujades graduals i de poques baixades. Tret de l’arribada a Vernet.
Rià
“Del castell d’Arrià baixa a la riba, travessa la Tet d’una gambada, i com esbarts de blancs tudons que volen veu de Cirac i Taurinyà les cases”. Canigó, Cant II – Jacint Verdaguer
Aquí arrenca el Camí dels Orígens que enllaça les comarques agermanades del Conflent i del Ripollès. Aquesta ruta transfronterera amb una cultura comuna uneix dos bressols de Catalunya: el poble de Rià i la vila de Ripoll, passant per llocs d’alt simbolisme com l’abadia de Sant Miquel de Cuixà i el santuari de Núria. És un camí muntanyenc de pas i d’intercanvis humans tot al llarg de la seva història, pels lligams entre famílies, els aplecs i les trobades festives, les transhumàncies, les migracions de treball i els exilis.
Al peu del mític Canigó, és al castell de Rià -del qual es pot visitar les restes- on nasqué Guifré el Pilós (840-897), Comte de Conflent, Cerdanya, Urgell, Besalú, Girona i Barcelona. Fou enterrat a Ripoll, a l’altra punta del Camí dels Orígens. És mite fundacional i unificador de Catalunya i la seva figura va esdevenir llegendària: al seu llit de mort, diuen, quatre dits amb la seva sang passats damunt el seu escut daurat, van servir per
crear la bandera catalana mil·lenària, anomenada “Senyera”.
Origen del nom: “Rià” derivaria del nom propi llatí Arrius, i designaria una propietat agrícola de l’època romana.
Cirac
“De la cova de Cirac ja es rumbegen per l’entrada, com una barca en un llac on les goges fan bugada”. Canigó, Cant VI – Jacint Verdaguer
Antiga parròquia agregada al municipi de Rià d’ençà del segle XIX. A la dreta del riu Tet, al voltant de l’església de Sant Climent, antiga possessió de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, és un replà a dalt d’un turó de cara al Canigó.
El llogaret posseeix dos elements de patrimoni originals: una cova i un canal de regadiu. La Cova de Cirac, catalogada Natura 2000, adornada amb cavitats, concrecions i una colònia de ratapeneres, té un lloc important al Cant VI de “Canigó”, de Jacint Verdaguer: el gran poeta català en fa una descripció a l’estil romàntic, per celebrar el nuviatge entre els dos amants Flordeneu i Gentil. Quant al “Rec de Bohera”, és un gran canal d’irrigació del segle XIX, obra mestra d’enginyeria de 42km entre Serdinyà i Marqueixanes. Al terme de Cirac, hi té una presència important, especialment amb l’aqüeducte prou elevat i imponent del Riu Merder.
Origen del nom: “Cirac” derivaria del nom propi gal·loromà cerisiacu, i designaria una propietat agrícola.
Taurinyà
“Claustre i capella, demà tindreu en la planella d’envers Cuixà,
la d’Eixalada bella imatge de Sant Miquel”. Canigó, Cant IX – Jacint Verdaguer
Poblet situat en una petita elevació a l’esquerra de la petita plana al·luvial de la Llitera, als contraforts septentrionals del massís del Canigó. El nucli antic és una petita agrupació de cases al voltant de l’església de Sant Fructuós, que era possessió del mític monestir Sant Andreu d’Eixalada, destruït per un aiguat a la tardor 878.
Taurinyà ha esdevingut els darrers decennis un centre d’estiueig que rebé hostes il·lustres, com ara dues grans figures de la cultura catalana: Jacint Verdaguer i Pau Casals. El primer, el poeta de la Renaixença catalana del segle XIX, autor de l’obra mestra “Canigó”, dedicada “als Catalans de França”, venia regularment per fer àpats amb el seu amic mossèn Bonet a la Font de Flagells. El segon, el violoncel·lista i humanista
mundialment conegut, exiliat a Prada durant el franquisme, assajava amb els més grans solistes del món en una casa del poble, d’un amic seu exiliat també, durant el festival de
música de Cuixà.
Origen del nom: “Taurinyà” designaria els habitants d’una propietat iberoromana, de conreus i de fargues, i prové de taurinius, que deriva del nom propi llatí Taurius.
Vernet
“Lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada”. Canigó, Cant II – Jacint Verdaguer
Al sector septentrional del massís del Canigó, el terme comprèn la part mitjana de la vall de Cadí i la major part de la vall del riu de Sant Vicenç dominada per la pica del
Canigó (2784 m). Els banys de Vernet, propietat d’un senyor laic a partir del segle XII, pertanyien, cap a l’any 1000, a l’abadia de Sant Martí del Canigó, avui dia gran paratge cultural de la zona.
A partir del 1880, durant els bojos anys vint i fins a la Primera Guerra Mundial, Vernet esdevingué una estació termal moderna (hotels, vil·les, un casino, un parc) i molt
freqüentada per aristòcrates i escriptors de tot Europa, especialment anglesos (la reina mare d’Anglaterra, la princesa de Battenberg o Rudyard Kipling, que trobava inspiració en
les tradicions i les llegendes catalanes i en la mitologia canigonenca). El 1940, un gran aiguat va destruir una tercera part del balneari, que s’ha anat reconstituint a poc a poc.
Origen del nom: “Vernet” deriva del llatí vernetum, i designa en català un lloc plantat de verns.
