EL SEU PAPER VERTEBRADOR DEL TERRITORI

Els monestirs del Ripollès

Una de les pulsions humanes de tots els temps és la necessitat d’abandonar la vida col·lectiva per apartar-se a cultivar l’espiritualitat. Aquest impuls humà tingué una gran acollida en el sí cristianisme. En el primer mileni es fundaren multitud de comunitats religioses arreu d’Europa, moltes d’elles organitzades seguint la regla de Sant Benet, un eremita italià que impulsà un mode de viure en comunitat basat en el treball de l’ànima i la recerca de Déu.

Els monestirs esdevingueren els centres de cultura més importants al continent a l’edat mitjana. Els monjos copiaven i creaven llibres meravellosos en els seus scriptoriums, i reunien les biblioteques més importants amb llibres contemporanis, de l’antiguitat o d’altres civilitzacions, que els permetien conèixer el món, la gran obra de Déu. A fi d’organitzar la vida religiosa del seu entorn, transmetien sistemes de govern i de relacions humanes pròpies del món franc. Els seus edificis i els seus béns mobles destinats al culte son encara avui autèntiques joies de l’art romànic.

Aquestes comunitats monàstiques també arriben al Ripollès: Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de Ripoll (més tard anomenat Sant Joan de les Abadesses) i Sant Pere de Camprodon  són monestirs benedictins, fundats abans de l’any 1000 per iniciativa dels comtes, com ara Guifre el Pelós, per tal d’ajudar a la repoblació del territori.  Tots tres tingueren llarga vida, plena de vicissituds.

En ells s’hi conjugà la vida espiritual, la vida cultural, les trifulgues del poder civil i la dificultat de les relacions humanes. Encara avui segueixen mostrant la seva esplendor i segueixen essent centres vius de reunió dels cristians del Ripollès i signe d’identitat dels habitants dels seus pobles.  No us estranyeu doncs si la gent del poble us diu “Vaig al Monestir”. Tot i que ja no hi queden monjos, per nosaltres sempre ho serà!